El parèntesi més llarg

06/02/2013 § 1 comentari

Mentre no tingui un altre espai (qui sap, potser aviat…) on dir-ho, aprofito que encara guardo la clau d’aquest lloc per passar-hi l’escombra, obrir finestres i balcons i ventilar-lo una mica abans de donar-vos una bona notícia que em temo que molts de vosaltres ja sabeu (però sempre queda algun despistat).

El 14 de desembre de 2012 vaig guanyar el 15è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions amb El parèntesi més llarg. I aviat, el 19 de febrer de 2013, el llibre per fi arribarà a les llibreries.

Aquí sota aniré afegint els enllaços relacionats amb el llibre (si n’hi ha!).

Gràcies per treure el nas per aquí, tenint en compte que el Ganxet fa més de mig any que va passar a millor (?) vida.

Enllaços sobre El parèntesi més llarg

La notícia del premi Mercè Rodoreda a Núvol

Dossier de premsa del premi fet per l’editorial

El llibre al catàleg de Proa

La coberta de Carlos Cubeiro

El primer conte en pdf

El tastet que en fan a Llibres per llegir

Imatge

Anuncis

Fi

13/07/2012 § 63 comentaris

Deixaré de regalar el que escric. Però escriure no deixarà de ser un regal, com ho han estat totes les lletres que he teixit, tot el temps que heu mirat com comptava punts, heu comentat les puntades i, en definitiva, m’heu ajudat a fer ganxet sota les pedres.

He de comprar tofu

06/06/2012 § 14 comentaris

He de comprar tofu. D’avui no passa. Quan surti de la feina, abans d’anar a recollir la nena, entro al Veritas i demano tofu, així, tal qual. Que si no n’he comprat abans és perquè no sé com fer-ho, que vaig a la nevera aquella i n’hi ha de tantes classes que m’atabalo i compro quatre iogurts de soja i una bossa de bastonets de pa amb sèsam per no sortir amb les mans buides. I em claven més de sis euros per la broma cada vegada! No m’estranya que la Perfectíssima del parc porti roba de fa set o vuit temporades, si es deixa el sou en tofu i invents d’aquests, ha d’anar justa de peles per força. Perquè aquesta tia deu fer mitja jornada, que és de les que se sacrifiquen pels fills i, ui, no li parlis de sacrificis, que ella ho fa perquè vol, perquè li surt de dins, no perquè s’hi senti obligada. Roba de fa vuit temporades, un cul com una plaça de toros, els cabells mats i les ungles dels peus mal tallades, però aquell parell bé que se la miraven i remiraven, només perquè tenia un pit fora. Un pit lluent, gros, ple de llet, caigut, amb un mugró fosc i generós, però un pit a l’aire lliure. Som mamífers i no deixarem de ser-ho per molt que folrem tots els sorrals de la ciutat amb cautxú. La teta és la teta, encara que tothom fingeixi normalitat quan una dona n’ensenya una per alletar el seu fill. Posem cara de no-passa-res però la nineta de l’ull dret se’ns desplaça tant com pot per no deixar de tenir en el punt de mira aquell mugró del color del cafè. Doncs el pantone dels meus mugrons és de tallat curt de cafè, tinc els pits petits, el cul buit, els cabells brillants i les ungles pintades, i la camisa que portava avui me la vaig comprar fa dues setmanes. Però no sé com collons es compra el tofu. Sóc culpable? No ho sé, però m’hi sento, m’hi sento des que la Perfectíssima talla melons al mateix parc on jo obro bosses de croissants industrials. I ara he de comprar tofu sí o sí, i demà menjarem tofu per sopar, que si vull puc organitzar tot el menú de la setmana a cop de quinoes, espeltes, seitans i tot de merdes sanes d’aquestes, què s’ha pensat! Que si no ho faig és perquè vull que la nena mengi cuina tradicional, que de menjar cuscús ja se’n fa un tip quan anem a dinar a vegetarians d’aquests que tenen trones i et donen llapis de colors i papers perquè entretinguis la criatura mentre ells ho cuinen tot de la manera més natural i artesana possible, que fa l’efecte que si els demanes un suc de taronja se n’aniran a València en carro per trobar la peça de fruita de marres. No sé quin cony de mania ens ha agafat per anar a aquests llocs els diumenges que no tenim dinar familiar. Que passem de menjar el capipota indigest de la sogra a quedar-nos amb gana després d’una lasanya vegetal insípida però, això sí!, sana com una mala cosa. I per beure, si et fots una copa de vi vas marejat tota la tarda perquè es pot dir que te l’has beguda mig en dejú, però és que l’altra opció és suc de pastanaga, que dius, no ens passem, hòstia, posi’m una mica de cola, que la nena des de les set que la tinc llevada i ara està en aquella edat que ja no vol fer migdiada però la necessita i a partir de les cinc de la tarda està pesadeta-pesadeta i a tu t’agafa aquella tontor que se’t cauen les parpelles a trossos mentre ella resa el maaama-maaama cada dos segons. I segur que la Perfectíssima es fot el suc de pastanaga, perquè la tia està morena, perquè deu ser de les que es passen el dia campant pel carrer, a l’aire lliure, i va a platges nudistes i no té marca del biquini perquè si no té manies per ensenyar les peres al parc, a la platja anar en pilotes ha de ser el mínim, si no és que un dia decideix ensenyar el pàncrees fotent-se un set a la panxa, ella que va pel món amb una navalla suïssa a la bossa.

[El text promès: la segona part de Tofu, el relat guanyador de la #porraAbsenta. I amb això ja m’acomiado fins a la tardor, que quan fa calor és incòmode fer ganxet amb tot de cabdells de llana cobrint-te la falda. Bon estiu!]

Els resultats de la #porraAbsenta

30/05/2012 § 11 comentaris

Heus aquí els resultats de les vostres votacions a la #porraAbsenta.

Les xifres:

54 vots en total.

21 homes.
33 dones.

19 vots via Twitter.
24 vots via comentaris al Ganxet.
2 vots en persona (els meus pares, què passa?).
8 vots via correu electrònic.
1 vot via un altre blog (vegeu-ho aquí).

La primera part del llibre ha rebut 15 vots.
La segona part del llibre ha rebut 26 vots.
La tercera part del llibre ha rebut 12 vots.

Els vots:

El senyor i la senyora Nohisom
La senyora Vullviure, 3 vots
El senyor Búnquer
Seixanta esglaons, 2 vots
La senyora Apòstrof
Madame Xiuxiu, 3 vots
La que gemega
El senyor Enguàrdia, 1 vot
El senyor Gairebé, 1 vot
Un trofeu, 1 vot
El senyor Oitant
La senyoreta Bucle
Pijama etern
En Borris Sol i els seus germans, 1 vot
Setze centímetres, 4 vots
Cinc dentadures

Madona Quelònia, 2 vots
Senyoreta Carndolla, 2 vots
Els adultets, 4 vots
La senyora Calleu
Salutació de cuir vell
El quiosquer de Cromanyó
El meu home-home
El mono del toro, 4 vots
Perla! Perla!, 2 vots
L’home trompeta
Ella, hacs i efes
Les cosines Tonell
Tofu, 6 vots
Rebaixes, 5 vots
La portera, la gossera i la masovera, 1 vot
Tu també penges d’algun suro

La puta trista
Llimona i rumba
Tros de ros gros rus, 2 vots
El doctor Desesper, 1 vot
La doctora Centgrams
En Gin Jolet i la cremallera oberta
El cambrer zero
El senyor Lletrapetita, 2 vots
El senyor Culquiet
L’ensenyadora Siosí, 2 vots
La Santa Autora
L’escriptor de novel·la sueca sense detectiu fix, 1 vot
L’assassí de les capses de sabates, 1 vot
C de crescendo, 1 vot
Runes i nens
La retratista vol retratar-se, 2 vots

El relat guanyador, doncs, amb sis vots, és Tofu. L’enhorabona als seus protagonistes i als seus votants! Doneu-me una setmana llarga de marge i en publicaré aquí una segona part o segona versió o segona alguna-cosa-que-se-m’acudeixi.

Moltíssimes gràcies per seguir, votar i difondre aquesta idea de bomber meva que ha estat la #porraAbsenta. Ha estat una experiència positiva i una mica esgotadora, però entre tots heu fet que valgués la pena!

I com a colofó, aquí teniu un regal de l’Oriol Malet, l’autor de la coberta d’Un altre got d’absenta: en aquest article n’explica amb pèls, senyals i imatges el procés d’elaboració. Una delícia!

#porraAbsenta

16/05/2012 § 49 comentaris

No m’he begut l’enteniment ni tampoc un altre got d’absenta, només us vull fer jugar i treballar una mica, perquè fa setmanes que aquest racó està una mica deixat de la mà de Déu, perquè m’he autoinstituït com a promotora freelance de la lectura (dels meus llibres, ha!) i perquè em ve de gust sortir de la línia creativa habitual per tancar la temporada ganxetaire.

Farem una porra relacionada amb Un altre got d’absenta, suposo que això ja ho heu deduït. No us atabaleu, que és molt fàcil. Només (ha!) heu d’haver llegit el llibre (o fer-m’ho creure) i votar quin és el relat que us ha agradat més (a sota teniu l’índex de relats del llibre).

On i com podeu votar? Si voleu fer-ho aquí mateix, només cal que deixeu un comentari dient quin és el vostre relat preferit (i si m’expliqueu per què encara em fareu més feliç). Si voleu votar pel Twitter, adreceu-me el tuit (@tinavalles_) i poseu-hi el hashtag #porraAbsenta. I si sou molt vergonyosos, també em podeu escriure un correu electrònic (assumpte del missatge: #porraAbsenta).

I el premi? Com que el guanyador serà un relat, el premi també. O sigui, del relat guanyador n’escriuré la segona part i la publicaré aquí com a colofó i fi de festa d’aquesta temporada ganxetaire (traduït: Ganxet sota les pedres descansarà tot l’estiu i tornarà cap a la tardor).

Fins quan podeu votar? Fins al dimecres 30 de maig a les 12 del migdia. Llavors em reuniré amb mi mateixa, faré recompte de vots i anunciaré el relat guanyador aquí als comentaris i també pel Twitter. I en el termini d’una setmana com a màxim en publicaré la segona part aquí mateix.

I em sembla que no em deixo res. Ah, sí: si teniu germans, pares, mares, tietes, companys de feina i veïns que han llegit Un altre got d’absenta, aviseu-los de la #porraAbsenta i, si ells no poden, voteu en nom seu. Tot està permès, quan vas pel segon got d’absenta!

ÍNDEX DE RELATS

Primera part (Georges Perec)

El senyor i la senyora Nohisom
La senyora Vullviure
El senyor Búnquer
Seixanta esglaons
La senyora Apòstrof
Madame Xiuxiu
La que gemega
El senyor Enguàrdia
El senyor Gairebé
Un trofeu
El senyor Oitant
La senyoreta Bucle
Pijama etern
En Borris Sol i els seus germans
Setze centímetres
Cinc dentadures

Segona part (Italo Calvino)

Madona Quelònia
Senyoreta Carndolla
Els adultets
La senyora Calleu
Salutació de cuir vell
El quiosquer de Cromanyó
El meu home-home
El mono del toro
Perla! Perla!
L’home trompeta
Ella, hacs i efes
Les cosines Tonell
Tofu
Rebaixes
La portera, la gossera i la masovera
Tu també penges d’algun suro

Tercera part (Màrius Serra)

La puta trista
Llimona i rumba
Tros de ros gros rus
El doctor Desesper
La doctora Centgrams
En Gin Jolet i la cremallera oberta
El cambrer zero
El senyor Lletrapetita
El senyor Culquiet
L’ensenyadora Siosí
La Santa Autora
L’escriptor de novel·la sueca sense detectiu fix
L’assassí de les capses de sabates
C de crescendo
Runes i nens
La retratista vol retratar-se

Cercle viciós

09/05/2012 § 2 comentaris

«Ja la tenim aquí, l’aprenent», va dir una veueta a l’altura dels meus talons. Un home tòfona de pam i mig abillat de blanc em va saludar des de sota d’un soufflé de barret de cuiner. Es va arremangar unes mànigues brevíssimes, va fer un gest circular amb els dits en pinça davant del nas, com si se’l volgués esmolar, i em va clavar una empenta al darrere dels genolls que em va enganxar desprevinguda i em va fer caure de genollons davant seu mateix. «A pelar patates, no t’encantis», i l’home tòfona es va emparrar a un tamboret davant dels fogons d’aquella cuina que…

Un moment. Un moment. Tota la cuina era… plena de tamborets: un davant dels fogons, un altre d’una mica més alt per arribar al forn, un de dos nivells davant de la nevera, un de més ample davant del gran marbre blanc ple de fustes, ganivets i verdures fresques, una escaleta de fusta enfront de la gran prestatgeria rebost, una cadira i una taula petitetes, com de llar d’infants, en un racó.

Així que teníem l’home tòfona emparrat dalt d’un dels tamborets de la seva cuina circular. Si m’hagués pogut mirar l’estança des de dalt, hauria vist, en un dia optimista, una cuina corona, on els tamborets en serien les puntes enjoiades, i en un dia pessimista, una cuina emmurallada, i de puntes enjoiades passaríem a merlets. Però jo seguia de genollons davant de l’home tòfona, incapaç d’alçar-me perquè aquell pam i mig de nervi acabat en soufflé blanc m’imposava un respecte que em venia de dins, com si l’hagués estat guardant en el més fondo de mi per treure’l a relluir precisament ara, ara que no sabia per què havia anat a petar a la cuina circular plena de tamborets d’un home tòfona que amb la cullera de fusta a la mà dreta semblava un santjordi culinari mida souvenir.

«Ja triguen, les patates», va deixar anar. I jo anava cap al marbre, empunyava el ganivet amb l’esquerra, i ara una patata ara una altra passaven les hores, els dies, els mesos, els anys, i em descobria emparrada jo també dalt d’un tamboret, encongida vés a saber si per la saviesa culinària adquirida en aquella cuina placenta, amb un soufflé blanc cobrint-me els rínxols, i… on era l’home tòfona?

Al raconet més tranquil del ja nostre cercle, assegut a la cadireta de joguina, els peus ballant-li, dibuixant petites rodonetes, el cap orfe de soufflé, el nas poc esmolat, la mirada emmidonada, l’home tòfona xarrupava cafè d’una tassa de fireta i em somreia amb una mitja lluna petita com una ungla que es queda enganxada a la pica del lavabo, morta, bruta. I jo, des de dalt del tamboret, empunyant una cullera de fusta amb l’esquerra, li enviava una mirada de no pateixis que li petrificava el somriure per sempre. I les gotes de cafè li tacaven el davantalet, els peus ja no es balancejaven, i el cap, el nas i la mirada prenien aquell color de passat que ve de sobte per quedar-se.

I ja sola a la cuina circular, que ara que me la mirava des de baix, rodona i petita, tota jo una dona tòfona, em semblava més aviat una cuina estadi olímpic, veia arribar un noi jove i altíssim amb cara de què faig aquí i, tipa de pelar jo les patates, decidia que seria el meu aprenent, tot i que el més segur és que s’hagués equivocat de porta cercant la sortida d’un somni que l’endemà ni recordaria.

La busca del temps bo

04/05/2012 § 5 comentaris

Que ja ho he entès, que m’havia equivocat de busca. Que jo anava per la vida aferrada a la minutera, ignorant l’esperitada dels segons pensant-me qui sap qui, i no, no és així com va la cosa. Que es tracta d’asseure’s còmodament a la busca de les hores i quan convé saltar a la minutera una estona, la justa, no més. Que si divideixes el dia en hores i no en minuts acabes fent-te un pòsit de temps bo que fa goig de mirar-lo al capvespre, tombar la tassa del dia, escurar-lo amb la cullera i deixar-lo reposar al paladar fins que es desfà entre les papil·les, temps i saliva gola avall. I jo amb els deu dits agarrats a la minutera, els peus penjant, la roba al vent que bufa quan vius en manats de segons que s’esfumen sense poder-los mirar als ulls. Que no, que he de saltar, saltar al buit quan tingui la busca de les hores just per sota i caure en la flonjor d’un horari menys atapeït però més fondo, i si pel camí perdo minuts o segons que abans em semblaven d’or, potser que un cop acomodada me’ls torni a mirar amb deteniment, que si hi ha res que sigui d’or, no és pas la pressa que ho envernissa tot, sinó la calma que hi ha en segon terme, en la penombra, esperant que els més atents la vegin i la sàpiguen viure amb el ritme no-ritme que demana i mereix. Que la calma dorm a la busca de les hores el son de qui encara té el regust d’un bon pòsit diari al paladar. I cada seixanta segons la pressa, amb les puntes dels dits blanques per la força d’aferrar-se per no caure al buit del no-temps, se la mira amb enveja, però no ho fa amb prou atenció per fer el cop de cap de saltar a la busca del temps bo.