He de comprar tofu

He de comprar tofu. D’avui no passa. Quan surti de la feina, abans d’anar a recollir la nena, entro al Veritas i demano tofu, així, tal qual. Que si no n’he comprat abans és perquè no sé com fer-ho, que vaig a la nevera aquella i n’hi ha de tantes classes que m’atabalo i compro quatre iogurts de soja i una bossa de bastonets de pa amb sèsam per no sortir amb les mans buides. I em claven més de sis euros per la broma cada vegada! No m’estranya que la Perfectíssima del parc porti roba de fa set o vuit temporades, si es deixa el sou en tofu i invents d’aquests, ha d’anar justa de peles per força. Perquè aquesta tia deu fer mitja jornada, que és de les que se sacrifiquen pels fills i, ui, no li parlis de sacrificis, que ella ho fa perquè vol, perquè li surt de dins, no perquè s’hi senti obligada. Roba de fa vuit temporades, un cul com una plaça de toros, els cabells mats i les ungles dels peus mal tallades, però aquell parell bé que se la miraven i remiraven, només perquè tenia un pit fora. Un pit lluent, gros, ple de llet, caigut, amb un mugró fosc i generós, però un pit a l’aire lliure. Som mamífers i no deixarem de ser-ho per molt que folrem tots els sorrals de la ciutat amb cautxú. La teta és la teta, encara que tothom fingeixi normalitat quan una dona n’ensenya una per alletar el seu fill. Posem cara de no-passa-res però la nineta de l’ull dret se’ns desplaça tant com pot per no deixar de tenir en el punt de mira aquell mugró del color del cafè. Doncs el pantone dels meus mugrons és de tallat curt de cafè, tinc els pits petits, el cul buit, els cabells brillants i les ungles pintades, i la camisa que portava avui me la vaig comprar fa dues setmanes. Però no sé com collons es compra el tofu. Sóc culpable? No ho sé, però m’hi sento, m’hi sento des que la Perfectíssima talla melons al mateix parc on jo obro bosses de croissants industrials. I ara he de comprar tofu sí o sí, i demà menjarem tofu per sopar, que si vull puc organitzar tot el menú de la setmana a cop de quinoes, espeltes, seitans i tot de merdes sanes d’aquestes, què s’ha pensat! Que si no ho faig és perquè vull que la nena mengi cuina tradicional, que de menjar cuscús ja se’n fa un tip quan anem a dinar a vegetarians d’aquests que tenen trones i et donen llapis de colors i papers perquè entretinguis la criatura mentre ells ho cuinen tot de la manera més natural i artesana possible, que fa l’efecte que si els demanes un suc de taronja se n’aniran a València en carro per trobar la peça de fruita de marres. No sé quin cony de mania ens ha agafat per anar a aquests llocs els diumenges que no tenim dinar familiar. Que passem de menjar el capipota indigest de la sogra a quedar-nos amb gana després d’una lasanya vegetal insípida però, això sí!, sana com una mala cosa. I per beure, si et fots una copa de vi vas marejat tota la tarda perquè es pot dir que te l’has beguda mig en dejú, però és que l’altra opció és suc de pastanaga, que dius, no ens passem, hòstia, posi’m una mica de cola, que la nena des de les set que la tinc llevada i ara està en aquella edat que ja no vol fer migdiada però la necessita i a partir de les cinc de la tarda està pesadeta-pesadeta i a tu t’agafa aquella tontor que se’t cauen les parpelles a trossos mentre ella resa el maaama-maaama cada dos segons. I segur que la Perfectíssima es fot el suc de pastanaga, perquè la tia està morena, perquè deu ser de les que es passen el dia campant pel carrer, a l’aire lliure, i va a platges nudistes i no té marca del biquini perquè si no té manies per ensenyar les peres al parc, a la platja anar en pilotes ha de ser el mínim, si no és que un dia decideix ensenyar el pàncrees fotent-se un set a la panxa, ella que va pel món amb una navalla suïssa a la bossa.

[El text promès: la segona part de Tofu, el relat guanyador de la #porraAbsenta. I amb això ja m’acomiado fins a la tardor, que quan fa calor és incòmode fer ganxet amb tot de cabdells de llana cobrint-te la falda. Bon estiu!]